Por

Por sovint irracional, descontrolada, asfixiant...Por calmada, tranquil·la, interior...Al capdevall por, a viure, a sentir, a caminar, a oblidar, a caure, a quedar-se quiet.

Tanco els ulls i em limito a sentir el meu pes sobre la terra, soc humana, els meus peus toquen el parquet i la meva ment vol tocar el firmament. I extranyament i màgica tot convergeix en un únic punt on la por i la valentia estan jugant a fet i amagar.

Estic aquí i miro una mica més enllà, cap a horitzonts incerts on no trobo la meva fitxa, el meu peó. Potser he d'esperar a ser una mica més endavaqnt per poder veure nítida la imatge.Ara mateix, des d'aquest punt és impossible, tot és un pèl difuminat.

De manera que l'única sortida és mirar-me els peus i el cap i el meu metre quadrat de descobriment i de nostàlgia es torna més tangible, més real. Millor intentar pintar un quadre amb molts colors perquè al menys l'avui sigui viu i l'optimisme també em trobi. Com sempre, truca a la porta i em fa somriure.

Somriures que intenten eternitzar-se, paraules que somien estels fugassos i vides que coexisteixen intentant no atropellar-se en els revolts tancats. Sempre quedaran segons per omplir, per descobrir, per triar. Sempre ens quedaran batalles per guanyar o per perdre. Sempre ens quedarem nosaltres, un amb un mateix, construint murets amb portes i finestres per rebre visites puntuals o eternes. Seguirem caminant, intentant oblidar la por.