Sang freda en venes bategants

Hi ha vides plenes de segons enllagrimats, d' espais de pells eriçades i rostres bategants. Hi ha moltes ànimes encongides amb caricies, records, pel·lícules, cançons, vides. La meva en algun moment també ho ha estat. I quina no? Però arriba un moment on inconscientment tot sembla aturar-se i on abans hi hauria emoció ara hi ha serenor, el que popularment es diu sang freda. A l'entorn alguna ment que sentint les paraules abstractes, enllaunades de qui ja no les pot dir intenta cercar dins seu aquells records plorosos de dies eterns que semblen cambiar el gir del món i engega batecs que criden: torna!. A la mateixa escena miralls reflectint mirades, mirades cercant uns ulls sorprenentment secs per tots i comprensiblement serens per la mirada. Sang freda, pensen. Però la fredor és tan subjectiva que la sang és massa física per refredar-la amb l'ànima. Hi ha moments on aquesta sang freda-maleïda expressió- cobreix d'un tel invisible el rostre per aportar una imatge hieràtica i aparentar neutralitat. El cor però també s'hi torna de neutral.En breus instants, on tothom cau i tothom observa el més mínim canvi d'expressivitat en aquella mirada, aquesta somriu lleugerament per a ella mateixa, cap endins, creient-se forta. Hi ha moments que són d'impàs, de pausa, de calma i qualsevol sotragada en trencaria el ritme. Per tant les gotes de nostàlgia no tenen cap pressa a sortir, avui no ho volen fer. I encara hi ha qui li'n diu sang freda. Pot haver-hi una sang freda dins de venes bategants?