Òscar Nebreda, editor d’El Jueves

“La gent ja no té interès per la crítica”

Un bufó a la portada d’El Jueves mostra la posició dels seus integrants en la societat. I el seu editor, l’anomenat Òskar, mostra la Pantoja al darrera la porta del despatx. Tot plegat: Humor, Inconformisme i actualitat.

-Com vas entrar en el món editorial?

-L’Ivà i jo, vivíem a les Rambles, al marro... Llavors ens vam ajuntar els dos, vam veure que estàvem fent dibuixos per molts llocs però no ens guanyàvem bé la vida. I vam fer el Barrabàs.

-Com va sorgir la idea de fer el Papus?

-La revista va tenir tant èxit que va sorprendre a la pròpia empresa i van suggerir fer una revista política: El Papus. Aleshores va entrar l’Antonio Franco i va haver-hi una escissió. Un grupet se’n va anar a fer el Por favor i un altre es va quedar allà amb l’Ivà que va polititzar massa la revista i aquest país no hi estava acostumat. I vam decidir fer-la més popular.

-Als primers números, tu i l’Ivà vau ironitzar sobre les reaccions dels homes vers les reivindicacions feministes. Com tractaries el tema avui?

-Ara les úniques reivindicacions que es poden fer són la igualtat de sous, i la violència de gènere. En aquella època estava començant a sortir la píndola, hi havia l’època de la Jane Fonda i del sin sostenismo. Va ser el xarrampió que va desembocar en la situació actual.

-Com va sorgir la idea de la Papunovela, on fèieu vosaltres d’actors?

-No teníem ni un duro i nosaltres fèiem el guió, i anàvem a bars de putes i els hi donàvem l’adreça, venien i els hi pagàvem tres o quatre mil pessetes. Aleshores venia més una tia, a l’època del destape. No ensenyàvem massa perquè tampoc estaven les coses molt obertes.

-Les vostres publicacions han provocat problemes amb el govern o la justicia?

-Jo he anat 66 vegades a judici, tinc tres llibertats provisionals i vaig estar quatre mesos fora de casa, amagat. Després ens demanaven 300.000 peles, tres mesos d’inhabilitació total, desterrament a Lanzarote, després perseguits i treballant amb la policia, allà a la redacció d’El Jueves.

-Va haver-hi algun moment en la història del Papus que deixéssiu de publicar per algun motiu extern a la revista?

-Sempre van ser externs. Ens van tancar la revista per acumulació del que ells creien que eren animalades. Es van fotre amb nosaltres, amb l’Hermano lobo i amb el Por favor. La codorniz no la van tancar mai, aquells eren tots uns fatxes. O sigui, cadascú la història que la posi al seu lloc, no em fotin...

“Ens van tancar la revista per acumulació del que ells creien que eren animalades”


-Número 177: 8 d’octubre del 77. A la portada el titular: La visita del rencor. Com va afectar l’atemptat als continguts de la revista?

-Això va aixecar molta merda entre nosaltres. Nosaltres, el dia 22, vam dir-li al gerent, que no fes diners amb la sang del porter, l’únic que va morir. Però en volien tirar 300.000. I aleshores ens en vam anar uns quants.

-I d’aquí a l’arribada al Jueves. Com es va dur a terme el canvi?

-A El jueves, quan es van assabentar que quasi la majoria del Papus havíem fotut el camp, ens van cridar. Llavors el xoc fou gran. D’aquesta amalgama de gamberros amb gent seriosa va sortir el jueves.

-Com va ser el camí de dibuixant a editor del Jueves?

-El jueves era d’Asensio i un dia li vam comprar entre el Jose Luis Martín, jo, el Gin i el Giménez Vivancos. Perds una mica el sentit golfo, i per l’ofici has de ser gamberro.

“Per l’ofici has de ser un gamberro”

-Als primers números dels Jueves atacàveu molt als polítics. És el que volia la gent o el que volíeu vosaltres?

-Nosaltres i la gent. Nosaltres fèiem l’humor que la gent volia, que era humor polític total. Nosaltres sempre hem tingut la sensació que som els bufons de la cort. Abans era molt més agraït ser bufó perquè picava.

“Sempre hem tingut la sensació que som els bufons de la cort”

-En que consisteix la teva feina com a editor a el jueves?

-Vigilància, decidir els temes en les reunions que fem, determinar quin és el tema d’actualitat que més s’està parlant i veure que les històries tinguin un mínim de qualitat, que no es passin i tenir idees noves.

-A la pàgina web hi ha una secció de preguntes- respostes. Ho mireu molt sovint? Ho féu vosaltres?

-No, aquí hi ha un tio que em dóna 10 preguntes en una setmana i jo les contesto i ja està. Jo no hi entro, sé el que fan però entro des del punt de vista del control. Jo no sóc partidari de xerrar amb els lectors

-Creus que la societat espanyola facilita l’existència d’una revista satírica?

-Nosaltres tenim la gran sort de viure en un país com aquest. Un país que generi tant friki que a vegades a nosaltres ens facin fer un extra o parlar del món aquest de tios raros, això és curiós... I la cantera sembla inesgotable, o sigui que duri!

-Com veus el futur de l’humor?

-A mi em dóna la sensació que això s’acaba, que el dia que jo deixi de dibuixar, qui ve al darrere? Arriba un moment en que dius, cony, es va morint la gent i no hi ha una continuïtat i això demostra que la gent ja no té interès per la crítica.