Pots sentir la intensitat?

Són les dotze de la nit. Els carrers segueixen esbatanats per les obres. Els fanals il·luminen els pocs que encara gosen seguir desperts. La lluna sembla que hagi caigut, temorosa del cel que la pressiona. Cotxes sedats a la vorera esquerra, arbres asfixiats a la dreta. La ciutat segueix bategant. Les campanes encara repiquen mitjanit.

Parles, escoltem, viatgem a la primavera del 47, a Budapest. Tot són ombres que obren pas a les teves evocacions. Nits de passió en una pensió del barri antic. Plors al despertar amb la soledat. I de fons Chopin repetint melodies del passat. Passen anys, tres, potser en són nou. Ella acompanya el seu fill a deixar flors sobre una tomba estimada. -Vols un caramel, mare?Sé que és insignificant, però la seva dolçor és la que et vull donar enmig de tanta amargor. Paraules que ressonen dels teus llavis que ja no veiem, que sentim en boca d'un nen de l'est. Ella rep una carta adornada amb una simfonia del passat.Llàgrimes anhelant tornar-hi, notes que reviu el cor, vida que es detura en un instant ja perdut. Una bella història dins d'una caixeta amb la partitura, la lliga de la passió i una postal de Budapest al 1947.

Calles i jo penso que ara ploraria. Somrius i totes restem embadalides amb les teves paraules i encara tinc temps d'imaginar-me l'artista que ha ideat aquest món de poesia que ara ens ha evadit de la realitat. Detalls, paraules, somnis, ficcions...I jo penso que ara ploraria.