Sang freda en venes bategants

Hi ha vides plenes de segons enllagrimats, d' espais de pells eriçades i rostres bategants. Hi ha moltes ànimes encongides amb caricies, records, pel·lícules, cançons, vides. La meva en algun moment també ho ha estat. I quina no? Però arriba un moment on inconscientment tot sembla aturar-se i on abans hi hauria emoció ara hi ha serenor, el que popularment es diu sang freda. A l'entorn alguna ment que sentint les paraules abstractes, enllaunades de qui ja no les pot dir intenta cercar dins seu aquells records plorosos de dies eterns que semblen cambiar el gir del món i engega batecs que criden: torna!. A la mateixa escena miralls reflectint mirades, mirades cercant uns ulls sorprenentment secs per tots i comprensiblement serens per la mirada. Sang freda, pensen. Però la fredor és tan subjectiva que la sang és massa física per refredar-la amb l'ànima. Hi ha moments on aquesta sang freda-maleïda expressió- cobreix d'un tel invisible el rostre per aportar una imatge hieràtica i aparentar neutralitat. El cor però també s'hi torna de neutral.En breus instants, on tothom cau i tothom observa el més mínim canvi d'expressivitat en aquella mirada, aquesta somriu lleugerament per a ella mateixa, cap endins, creient-se forta. Hi ha moments que són d'impàs, de pausa, de calma i qualsevol sotragada en trencaria el ritme. Per tant les gotes de nostàlgia no tenen cap pressa a sortir, avui no ho volen fer. I encara hi ha qui li'n diu sang freda. Pot haver-hi una sang freda dins de venes bategants?

Paraula: espina i pètal

Ens cobrim de paraules que ens arrosseguen la rialla i ens porten fins i tot al rubor de qui se sap finestra oberta. A vegades però, les paraules es tornen destralades i fan brollar sang de racons de l'ànima. El món del mot és tan complet que pot actuar com a defensa i com acusació i en breus parcel·les de temps es pot tornar en contra del buscador de la bellesa de l'escrit o dit. Són les paraules les que ens donen poder o som nosaltres els que les hi conferim aquest aspecte grotesc-fabulós?Miquel Martí i Pol descobrí el bitllet de retorn en cada llibre i cada vers escrit. Urdaci exposa en tapes dures el punt on el portaren els mots. Poetes, periodistes, comunicadors, mestres...humans. tots viuen de i per elles i tanmateix tothom segueix buscant la seva essència en el llarg camí de viure. Alguns creuran que tot està dit i altres seguiran pensant que queden paraules per inventar, per omplir o buidar el silenci. Res existiria sense el do de la paraula. Seguirem somrient, plorant, vivint, somiant en la bellesa d'allò dit i d'allò que s'escola del mateix cor de la paraula per passar a ser silenci, reflexió, misteri i curiositat.

Camins

Camins paral·lels, ànimes bessones, roques compartides, cels redescoberts en quatre ulls, dues mirades enquadrades en un sol pla, nostàlgies dividides, somriures doblats..

Avui el silenci ha detingut el món pausadament, sense presses per tornar al ritme habitual ni recança per tornar a la paraula. Hi ha moments en que no cal dir les coses per saber-les, per sentir-les, per transmetre-les i retranmetre-les.

En breus moments de retorns i de presagis, la petitesa s'ha mesclat amb els anys i d'un racó atestat de gent se n'ha fet una altre punta del món, unes rialles infantils, uns escrits premiats. Tot torna, ja ho diuen.

Que ens queda de tot?Que ens quedarà de l'ara?Avui potser només podem mesurar-nos l'alçada i desar amb pany i clau les paraules ja sabudes per reinventar-les. La vida com ha fet sempre ens tornarà al mateix camí.

A moments de tendresa compartida i de llàgrimes que muten a somriures eterns. Seguirem caminant.

Por

Por sovint irracional, descontrolada, asfixiant...Por calmada, tranquil·la, interior...Al capdevall por, a viure, a sentir, a caminar, a oblidar, a caure, a quedar-se quiet.

Tanco els ulls i em limito a sentir el meu pes sobre la terra, soc humana, els meus peus toquen el parquet i la meva ment vol tocar el firmament. I extranyament i màgica tot convergeix en un únic punt on la por i la valentia estan jugant a fet i amagar.

Estic aquí i miro una mica més enllà, cap a horitzonts incerts on no trobo la meva fitxa, el meu peó. Potser he d'esperar a ser una mica més endavaqnt per poder veure nítida la imatge.Ara mateix, des d'aquest punt és impossible, tot és un pèl difuminat.

De manera que l'única sortida és mirar-me els peus i el cap i el meu metre quadrat de descobriment i de nostàlgia es torna més tangible, més real. Millor intentar pintar un quadre amb molts colors perquè al menys l'avui sigui viu i l'optimisme també em trobi. Com sempre, truca a la porta i em fa somriure.

Somriures que intenten eternitzar-se, paraules que somien estels fugassos i vides que coexisteixen intentant no atropellar-se en els revolts tancats. Sempre quedaran segons per omplir, per descobrir, per triar. Sempre ens quedaran batalles per guanyar o per perdre. Sempre ens quedarem nosaltres, un amb un mateix, construint murets amb portes i finestres per rebre visites puntuals o eternes. Seguirem caminant, intentant oblidar la por.

Noves mirades

El món des dels ulls encuriosits d'un nen de cinc o sis anys és un castell de sorra etern que cal preservar de l'aigua del mar, és un viatge submarí per corredors de pisos de 80 metres quadrats i espectacles a balconades. Sencillesa, puresa, felicitat. Tot es redueix a quatre parets,a tot allò que hi cap en el meu cap. Tot es divideix en allò que vull i allò que no vull. Simplicitat dins la petitesa.

El món des dels ulls indòmits d'un adult és un dia sencer dins la pantalla d'un ordinador, és un sopar de feina que no s'acaba mai, una nit sense sexe, un tren que no arriba, un impostos que no s'acaben. Maduresa, experiència, preocupacíó. Tot es redueix a guerres cotidianes, a tot allò que hi cap en els meus ulls. Tot es divideix en allò que és correcte i en allò que no ho és. Complicació dins el temps d'un rellotge.

El món des dels ulls d'un diari són guerres, lleis, valors de borsa, estrenes d'oci i reconeixements. Objectivitat, serietat, reflex.

Potser caldria pensar en la fusió de totes les cares del prisme per conferir una imatge propera a la realitat, barreja d'humanitat i fredor. No tornarem a ser nens de cinc anys ni ells seran adults però és possible seguir creient que podem somiar, que podem creure i podem lluitar per metres qaudrats d'expressivitat i de claror.

Diada de Sant Jordi

Buscant Sant Jordi entre les masses

Dissabte 23 d’abril. Barri de Sants. Barcelona. Tan bon punt surt el sol, sembla un matí qualsevol: el metro és ple, les botigues obren a la mateixa hora, els carrers mostren a adormits vianants i els quiosquers obren els paquets de noticies acabades d’arribar. I seria un dissabte qualsevol si no fos per els pots plens d’aigua que esperen les tijes de les roses i les senyeres que decoren els taulons, les futures parades.

Les carpes comencen a aixecar-se ocupant quasi la totalitat de la vorera i les caixes dels llibres s’amunteguen piramidalment per l’espai que manca lliure. Una veu dóna presses per enllestir la parada abans que la gent no surti al carrer a viure la festa. Les hores van passant ràpidament i cap allà a mig matí tot està a punt. Al costat de la parada de llibres s’hi troba un matrimoni venent roses a crits, amb la filla que va en bici pel voltant.

La festa desperta la ciutat

En pocs minuts el carrer és ple de gent. Nens, ancians i adolescents miren de reüll els llibres exposats, intentant endevinar-ne el contingut. Una minoria s’atura a remenar i a escollir un bon llibre per regalar, no sense abans preguntar el contingut de l’argument, tantes vegades com faci falta. Si el venedor dóna una resposta convincent que els tregui del dubte, els diners volen. Si no, el procés es repeteix fins a arribar a un bon destí.

Les roses, però, un pèl geloses del protagonisme del llibre amb el modern nomenament de la festa, busquen sobresortir entre caps, mans i cossos en massa. Algunes van deixant un rajolí d’aigua al seu pas, altres comencen a desfullar-se ja de bon matí. Però totes van acompanyades de somriures, mirades i agraïment.

Per un dia, totes les noies són princesses salvades de les urpes del drac a mans d’un bell cavaller. La llegenda de Sant Jordi té un lloc d’honor a les parades en forma de Les tres bessones o d’en Teo. Tot i això, curiosament, és El Quixot el més reclamat pels lectors. Les piles dels llibres de Cervantes van disminuïnt gràcies al seu preu reduït i a la seva constant promoció en rètols, pancartes i veus del venedors.

Dins les llibreries les cues bloquejen els encuriosits i fins i tot els venedors, els quals es veuen obligats a fer una cursa d’obstacles entre carrets, bosses plenes i repises amb llibres, per mostrar l’exemplar socilitat. Enmig del caos momentani, en Pol, un nen d’uns nou anys, demana un llibre pel seu pare, del qual no en sap el títol sinó únicament una llarga inscripció en llatí de la contraportada. No pot entendre que no li trobin i desesperat va girant llibre per llibre per aconseguir el seu objectiu. Ja cansat i cridat per la mare, es decideix per un altre llibre, novament segur del seu encert.

També hi ha lloc per la calma

Cau la tarda i les múltituds desapareixen momentaneament dels carrers. La calma torna a les parades i els rosers i llibreters aprofiten per fer un entrepà, un glop d’aigua o seure discretament. Els vianants no semblen adonar-se’n i segueixen el seu pas amb millor cara que al matí, més relaxats i amb més espai per estirar les cames.

Progressivament, la desesperació de les persones que intenten arribar d’una punta a l’altra del carrer torna. Les caixes tornen a treure fum. Les espines tornen a ser retirades de les tijes. Tanta estona esperant de peu impacienta a la gent que comença a esbufegar i a mirar quasi compulsivament el rellotge. Una senyora repassa en veu alta els llibres que li queden per comprar amb un gest de contrarietat. Per moments, la festivitat sembla convertir-se en un dia laboral.

I amb els ànims abandonats a l’espera o al dubte, els barcelonins van tornant cap a casa, amb els peus cansats i les mans plenes. Alguns s’han vist amb forces d’arribar fins al centre de la ciutat per aconseguir la signatura d’un dels autors protagonistes de la diada. Els pocs afortunats, ara repassen la dedicatòria analitzant cada paraula. Altres han decidit viure un Sant Jordi de barri, en l’essència dels carrers i de les cares conegudes. Finalment, tots es troben derrotats i pensant en quan començaran a llegir tants llibres.

El cansament tanca Sant Jordi

Ja al vespre, poc abans de travessar la frontera entre el dissabte i el diumenge, el matrimoni de la parada de roses les ven a cinquanta cèntims amb la veu trencada pel cansament i tot un dia de crits i reclams. Els botiguers corren amunt i avall recollint les parades, repetint l’escena de primera hora del matí a la inversa. Als rostres es nota un color pàlid i les mans resten ennegrides per la pols de les caixes. Tothom, poc a poc, va respirant alleugerit. Sense voler-ho, un pensament unànime es respira a l’aire: fins l’any vinent!.

La diada de Sant Jordi, el dia del llibre, una ocasió més per tenir un detall o una data assenyalada per comprar massivament com si d’uns segons nadals es tractessin. Hi ha moltes maneres de veure i de viure el dia. Però no oblidem que en algun moment algú creà un drac que menjava princesses, un cavaller que les salvava, i un brot de sang d’on nasqué una rosa rojenca. I de tot això, ara què ens queda?

Òscar Nebreda, dibuixant l’humor

L’Òscar Nebreda va néixer l’any 1945 i tota la vida s’ha dedicat a l’humor i al dibuix. En els mitjans audiovisuals sempre ha destacat com a barcelonista tot i que a banda de dibuixar el conegut Jordi Culé també ha rebut el títol de persona non grata al Camp Nou per les seves critiques al club.

L’ editor d’El Jueves començà a publicar amb la revista Barrabàs, creada entre ell i l’Ivà. Posteriorment es creà el Papus des d’on Nebreda dugué a terme una lluita contra les injusticies del poder. Un atemptat a la revista comportà divergències entre els membres de la publicació i l’Óscar Nebreda deixà el Papus per El Jueves, on poc a poc anà guanyant terreny, primer com a dibuixant amb el sobrenom d’Òskar i ara com a editor.

Barbut i divertit, l’Òscar ha compartit durant anys plató amb l’Alfons Arús a TV3. Dins la mateixa cadena, també ha participat al 100 % futbol, al Gol a gol i a La columna. També ha tingut una secció a El Periódico que ha quedat buida un cop ell ha marxat..

Durant 31 anys, l’Òscar va treballar en diferents mitjans durant tots els dies de la setmana. Això el va portar fa tres anys a la decisió de dedicar-se únicament a El Jueves i d’aquesta manera viure de manera més calmada.

L’Òscar Nebreda es descriu a ell mateix com a un gamberro ja que durant l’època daurada del Papus els dibuixants vivien despreocupats, sense horari i sense disciplina. Tot i això, des de l’entrada a El Jueves el dibuixant s’ha tornat més seriós i centrat en la seva feina.

Al llarg de la seva vida profesional ha acumulat vivencies judicials causades per articles contra el govern o simplement per dibuixos caricaturitzadors. Tot i que la casa reial i algun ministre els ha donat les gràcies per la seva manera d’entendre la vida.
Actualment, l’Òscar Nebreda és editor d’ El Jueves i dibuixant d’una de les seccions de la revista: El profesor Cojonciano. Des d’allí intenta descriure el món que observa i que analitza, satiritzant les costums de la societat, esperant que no canvïin.

Òscar Nebreda, humorista gràfic

L’humor crític sedueix fins i tot als criticats

Un despatx amb olor a mobles nous, taules plenes de fulls i de bols anunciant marques de whisky amb retoladors de colors. Un gran bufó vermell presideix la sala al costat de la televisió encesa. A les parets, marcs amb discs de Mojinos Escozíos i la caricatura del president del govern.. Sobre l’ordinador, la Marilyn Monroe mira provocativament la cadira amb rodes. Sorprenentment, darrera la porta Isabel Pantoja espera el seu torn a escala humana al costat del rostre de Bono satiritzat a mode del ninot Shrek.

L’Òscar Nebreda es sitúa en aquest paisatge amb texans, camisa de màniga curta i la seva característica barba. Amablement, ens fa seure vora la taula de reunions plena d’antics números d’El Jueves i ens transporta a principis dels 70 quan al bell mig de Barcelona, just al barri del Raval, ell i l’Ivà feien tándem dibuixant a diferents mitjans. Cansats de no tenir un bon sou, decidiren anar de quiosc en quiosc preguntant quin seria un bon objecte de venta i decidiren fer una revista en contra del govern però suficientment suau per no ser tancada, el Barrabás.

Decidiren anar de quiosc en quiosc preguntant quin seria un bon objecte de venta

L’Òscar afirma que “el Barrabás va ser la primera revista satírica esportiva que va haver-hi en aquest país”. L’editor d’El Jueves explica que fou tan gran l’èxit de la revista que el comte de Godó els hi va sugerir fer-ne una altre encarada a la política i així sorgí el Papus.

Aquesta vessant política causà problemes amb la justicia i que portà a l’Òscar “66 vegades a judici” com ell explica, “tinc tres llibertats provisionals, vaig estar tres mesos fora de casa, amagat i després ens demanaven desterrament a Lanzarote” prossegueix, en Nebreda.

L’atac al govern venia impulsat pel desig que tenien els dibuixants de fer crítica al sistema i a tota la repressió que hi havia i al desig popular de llegir i veure el reflex dels seus pensaments en contra del règim.

En algun moment de la història del Papus, els van tancar la revista “per acumulació del que ells creien que eren animalades”, assegura l’Òscar. Però en moltes ocasions, un cop eren citats als jutjats, en privat, el jutge els demanava un dibuix pel qual havien estat empresonats, al·legant coses personals que no podien ser publicades.

L’any 1977 l’extrema dreta provocà un atemptat a la redacció del Papus. “Això va aixecar molta merda entre nosaltres”, comenta Nebreda. L’atemptat causà la mort del porter i l’Òscar i la resta de dibuixants, que tractaven amb ell i la resta de persones “de baix”, com diu ell, intentaren que no s’utilitzés aquella mort per vendre més però la tirada es pujà de 140 a 300.000. Això comportà la dimissió de Nebreda entre d’altres.

A partir d’aquell moment, El Jueves va cridar a tots els dibuixants que havien dimitit del Papus. I llavors “el xoc fou gran”, segons Òscar Nebreda. “I d’aquest amalgama de gamberros amb gent seriosa va sortir El Jueves”, afegeix.

Un cop tots ja havien sabut combinar la responsabilitat, amb les ganes de passar-ho bé, el propietari d’El Jueves, Asensi, se’l volgué vendre i aporfitant l’ocasió, l’Òscar, el José Luís Martín, el Gin i el Jiménez Vivancos van dir “cojonudo, la compramos”, declara Nebreda. I ell afirma que a partir d’aquell moment va perdre l’alegria ja que no dominava les tasques d’executiu.

Una altra de les fustracions de l’Òscar Nebreda és el pas del rebuig del poder a les seves critiques a l’acceptació d’aquestes, ja que com ell afirma: “Sempre hem tingut la sensació que som els bufons de la cort” tot i que ell creu que “abans ser bufó era molt més agraït perquè picava”. Un exemple és la caricatura que van fer del príncep Felip i que va arribar “una carta de la casa reial del príncep que demanava la caricatura, que li havia agradat molt”, diu l’Òscar. “I quan et comencen a demanar caricatures, cagada”, afegeix. Nebreda explica que curiosament, un ministre també ha començat a mostrar les caricatures que fa dels seus companys i ha expressat el desig de participar algun dia en El Jueves.

Un ministre també ha començat a mostrar les caricatures que fa dels seus companys

Quan de futur de l’humor es parla, l’Òscar no triga a apuntar que considera que “abans de morir-te has de deixar fetes quatre gamberrades” i que ara “la gent ja no té interés per la crítica”. Això ho atribueix, entre d’altres raons, al fet d’haver crescut en una democracia i no haver viscut els problemes de la dictadura.

Tot i això, Nebreda creu que aquest país té la sort de generar una gran quantitat del que ell anomena “frikis” que generen noticies i programes de televisió. Això, segons l’editor d’El Jueves, és una font d’humor i de histories. Per aquet motiu, l’Òscar té penjada la imatge de la Pantoja al despatx, ja que considera que “és un món molt curiós”.

Per aquest motiu, volen transmetre les característiques de certs sectors de la població en la manera d’expressar els personatges, escrivint els diàlegs tal i com parla la gent al carrer.

Per descriure també els comportaments de la societat, l’Òscar creà en el seu moment el Profesor Cojonciano, un personatge que sorgí de la il·lustració d’unes cartes del sr. Bachs sobre erotisme. Actualment, expliquen les relacions humanes i ja porta 1700 històries.”Sempre he buscat que surti l’erotisme i el cachondeo sobre el que li passa a la gent”, afirma Nebreda.

A part de portar una de les seccions d’El Jueves, l’Òscar desenvolupa la feina d’editor que comporta decidir els temes d’actualitat a tractar, la qualitat de les histories i les idees noves. Les reunions es fan dos dies a la setmana per decidir els temes i els dibuixants que els tractaran i especialment les portades.

A la pàgina web d’El Jueves s’hi por trobar una secció de preguntes que un encarregat passa a l’Òscar cada setmana perque respongui en blocs de deu preguntes. Pero “si a un tio no li agrada la revista, la meva resposta és que te den por culo”, expressa Nebreda, ja que ell afirma: “No sóc partidari de xerrar amb els lectors”.

L’Òscar Nebreda opina que li agrada preguntar a la gent quina opinió té de la publicació al Saló del còmic i a llocs de l’estil però que “la lloança continua tampoc és bona”, asegura. Ell diu que si continua al quiosc després de tants anys significa que la revista segueix el seu camí positivament.

Davant de molts personatges del mitjans en els temps actuals, l’Òscar té una opinió basada en la seva propia experiencia. Un exemple és la visió que té del Wyoming ja que afirma: “a aquest tio no li poden donar un guió” ja que creu que limiten la seva espontaneïtat.
La conversa arriba a la seva fi i es despedeix amb l’enyor d’aquells temps on “aquesta ampolla d’aigua era un got de cubata” diu l’Òscar. Sempre amb l’humor que el caracteritza i amb el seu llenguatge particular afirma: “en el fons l’humor no és res més que mala llet”.

Òscar Nebreda, editor d’El Jueves

“La gent ja no té interès per la crítica”

Un bufó a la portada d’El Jueves mostra la posició dels seus integrants en la societat. I el seu editor, l’anomenat Òskar, mostra la Pantoja al darrera la porta del despatx. Tot plegat: Humor, Inconformisme i actualitat.

-Com vas entrar en el món editorial?

-L’Ivà i jo, vivíem a les Rambles, al marro... Llavors ens vam ajuntar els dos, vam veure que estàvem fent dibuixos per molts llocs però no ens guanyàvem bé la vida. I vam fer el Barrabàs.

-Com va sorgir la idea de fer el Papus?

-La revista va tenir tant èxit que va sorprendre a la pròpia empresa i van suggerir fer una revista política: El Papus. Aleshores va entrar l’Antonio Franco i va haver-hi una escissió. Un grupet se’n va anar a fer el Por favor i un altre es va quedar allà amb l’Ivà que va polititzar massa la revista i aquest país no hi estava acostumat. I vam decidir fer-la més popular.

-Als primers números, tu i l’Ivà vau ironitzar sobre les reaccions dels homes vers les reivindicacions feministes. Com tractaries el tema avui?

-Ara les úniques reivindicacions que es poden fer són la igualtat de sous, i la violència de gènere. En aquella època estava començant a sortir la píndola, hi havia l’època de la Jane Fonda i del sin sostenismo. Va ser el xarrampió que va desembocar en la situació actual.

-Com va sorgir la idea de la Papunovela, on fèieu vosaltres d’actors?

-No teníem ni un duro i nosaltres fèiem el guió, i anàvem a bars de putes i els hi donàvem l’adreça, venien i els hi pagàvem tres o quatre mil pessetes. Aleshores venia més una tia, a l’època del destape. No ensenyàvem massa perquè tampoc estaven les coses molt obertes.

-Les vostres publicacions han provocat problemes amb el govern o la justicia?

-Jo he anat 66 vegades a judici, tinc tres llibertats provisionals i vaig estar quatre mesos fora de casa, amagat. Després ens demanaven 300.000 peles, tres mesos d’inhabilitació total, desterrament a Lanzarote, després perseguits i treballant amb la policia, allà a la redacció d’El Jueves.

-Va haver-hi algun moment en la història del Papus que deixéssiu de publicar per algun motiu extern a la revista?

-Sempre van ser externs. Ens van tancar la revista per acumulació del que ells creien que eren animalades. Es van fotre amb nosaltres, amb l’Hermano lobo i amb el Por favor. La codorniz no la van tancar mai, aquells eren tots uns fatxes. O sigui, cadascú la història que la posi al seu lloc, no em fotin...

“Ens van tancar la revista per acumulació del que ells creien que eren animalades”


-Número 177: 8 d’octubre del 77. A la portada el titular: La visita del rencor. Com va afectar l’atemptat als continguts de la revista?

-Això va aixecar molta merda entre nosaltres. Nosaltres, el dia 22, vam dir-li al gerent, que no fes diners amb la sang del porter, l’únic que va morir. Però en volien tirar 300.000. I aleshores ens en vam anar uns quants.

-I d’aquí a l’arribada al Jueves. Com es va dur a terme el canvi?

-A El jueves, quan es van assabentar que quasi la majoria del Papus havíem fotut el camp, ens van cridar. Llavors el xoc fou gran. D’aquesta amalgama de gamberros amb gent seriosa va sortir el jueves.

-Com va ser el camí de dibuixant a editor del Jueves?

-El jueves era d’Asensio i un dia li vam comprar entre el Jose Luis Martín, jo, el Gin i el Giménez Vivancos. Perds una mica el sentit golfo, i per l’ofici has de ser gamberro.

“Per l’ofici has de ser un gamberro”

-Als primers números dels Jueves atacàveu molt als polítics. És el que volia la gent o el que volíeu vosaltres?

-Nosaltres i la gent. Nosaltres fèiem l’humor que la gent volia, que era humor polític total. Nosaltres sempre hem tingut la sensació que som els bufons de la cort. Abans era molt més agraït ser bufó perquè picava.

“Sempre hem tingut la sensació que som els bufons de la cort”

-En que consisteix la teva feina com a editor a el jueves?

-Vigilància, decidir els temes en les reunions que fem, determinar quin és el tema d’actualitat que més s’està parlant i veure que les històries tinguin un mínim de qualitat, que no es passin i tenir idees noves.

-A la pàgina web hi ha una secció de preguntes- respostes. Ho mireu molt sovint? Ho féu vosaltres?

-No, aquí hi ha un tio que em dóna 10 preguntes en una setmana i jo les contesto i ja està. Jo no hi entro, sé el que fan però entro des del punt de vista del control. Jo no sóc partidari de xerrar amb els lectors

-Creus que la societat espanyola facilita l’existència d’una revista satírica?

-Nosaltres tenim la gran sort de viure en un país com aquest. Un país que generi tant friki que a vegades a nosaltres ens facin fer un extra o parlar del món aquest de tios raros, això és curiós... I la cantera sembla inesgotable, o sigui que duri!

-Com veus el futur de l’humor?

-A mi em dóna la sensació que això s’acaba, que el dia que jo deixi de dibuixar, qui ve al darrere? Arriba un moment en que dius, cony, es va morint la gent i no hi ha una continuïtat i això demostra que la gent ja no té interès per la crítica.

La riquesa de les contradiccions

És ben curiós com les persones ens relacionem sense saber, sense coneixer, guiats per intuicions. Pero arriba un punt que un s'ha de trobar cara a cara amb allò prèviament rebutjat. Dilema. Com tombar els impossibles prejudicis? com fer una entrevista serena i objectiva?Personatges mediàtics que ofenen, comentaris que crispen els nervis i imatges negatives calen ser ignorats i atravessats per tal de ser un bon periodista.

Un cop fet l'esforç de descontextualitzar l'entrevistat i de creure't la millor persona del món davant de la persona més encantadora, les conclusions són positives o si més no, enriquidores. No tan sols les persones guanyen en les distancies curtes i demostren ser més humanes sinó que en el món de la imatge i la comunicació tothom fa un paper, seguint el guió no escrit d'un personatge inventat, creat per l'ocasió. Aixó doncs, els prejudicis poden ser certs però en base de personalitats fictícies inclús preparades per causar reaccions com les teves.

Això em va passar amb l'Òscar Nebreda, persona que des de la distancia entre un televisor, una revista i jo considerava masclista i inclús ofensiva. Un cop entrevistat vaig pensar que realment la imatge que dóna li confereix un marge de lluita que vol seguir mantenint i que en el fons, cara a cara, també hi té un lloc per l'amabilitat. D'aquí al fet de començar a creure que en els matissos, en les contradiccoins és on es troba la veritable riquesa.