Pasarel·la Gaudí versus Fòrum social mediterrani

Senyors i senyores, benvinguts al segle XXI. Quan semblava impossible la convivència entre dos règims polítics antagònics, assistim mediàticament a l'asseguda de representants de la Falange i del republicanisme en un mateix banc en un acte públic. I quan semblava que seria impossible ajuntar solidaritat i rebuig ens trobem amb la manifestació contra l' homosexualitat i la caravana del carlinhos brown a la mateixa ciutat el mateix dia. Sorprenent. Però atenció, a Barcelona no ens voliem quedar enrera en l'evolució intempestiva del món i hem decidit ajuntar la pasarel·la Gaudí núvies, amb la fauna i flora de la moda i la riquesa del país, amb el Fòrum social mediterrani amb els màxims representants de la reivindicació contra el capitalisme en un mateix carrer.

Doncs sí, desde el passat dimecres i fins el divendres van coincidir a banda i banda de l'avinguda de la reina Maria Cristina a la plaça Espanya l'edició d'enguany de la passarel·la Gaudí núvies i el Fòrum social del mediterrani. De manera que estant al bell mig de la Fira de montjuïc podies veure pancartes clamant contra el capitalisme i desenes de periodistes vestits de gala esperant l'arribada de Victorio&Luccino.

La passarel·la ha seguit el seu curs habitual de models i representants de la èlit del món de la moda. L'edició d'aquest any ha presentat models qualificats de sencills que que poden valdre milions de les antigues pessetes. Les models més primes del que el públic televisiu està acostumat a veure, lluïen amb cara de fer-ho per obligació, vestits que venuts o donats servirien per molt més que per ser portats una vegada a la vida.

El Fòrum ha tingut set fronts temàtics: La democràcia, els drets humans i la ciutadania, el militarisme i la pau, el desenvolupament, las migracions, les diversitats culturals, la sostenibilitat i la dona i el mediterrani. L'esdeveniment ha estat acompanyat de concerts de grups popularment desconeguts però reconeguts en l'àmbit de la lluita social.Pancartes, reivindicacions i reclams s'han fet ressó en el Fòrum social.

El contrast pot haver estat casual o potser no i és simplement una manera de reflectir la realitat.

No cal sortir d'un país per trobar les fronteres

Fa uns dies el govern del Marroc va negar l'entrada al seu país a un grup de parlamentaris catalans i representants de l'Associació catalana d'amics del poble saharaui. Matisso: va negar la petjada en terra saharaui. La delegació catalana no va poder baixar de l'avió. Les raons: cal un permís del govern de Zapatero i no són permesses les iniciatives independentistes.

Després de llargues i intenses reclamacions des de les portes d'emergència, no van presentar-se ni membres del consulat espanyol al Marroc ni membres de la UNESCO. Intent de motí dalt l'avió i viatge de tornada.

Ara un dels parlamentaris que no va participar en l'expedició recrimina els que ho van fer, des de la tribuna del PSC. Per la seva part els representants del PP, CiU, ERC i IU-ICV que van aterrar a l' El Aaiún afirmen que tenien cita amb el govern del Marroc. El ministre d'afers exteriors, Moratinos assegura que en breu membres del congrés i del Senat podran arribar al Sáhara i que tot es basa en una relació cordial entre els dos governs. La polèmica està servida.

Però recordem que la raó principal del viatge era posar un granet de sorra a la millora de la situació del Sáhara Occidental, on families senceres resten dividides des de fa més de 30 anys.

Negacions, fronteres, permissos...Sembla ser que la llibertat també té fronteres.

Pots sentir la intensitat?

Són les dotze de la nit. Els carrers segueixen esbatanats per les obres. Els fanals il·luminen els pocs que encara gosen seguir desperts. La lluna sembla que hagi caigut, temorosa del cel que la pressiona. Cotxes sedats a la vorera esquerra, arbres asfixiats a la dreta. La ciutat segueix bategant. Les campanes encara repiquen mitjanit.

Parles, escoltem, viatgem a la primavera del 47, a Budapest. Tot són ombres que obren pas a les teves evocacions. Nits de passió en una pensió del barri antic. Plors al despertar amb la soledat. I de fons Chopin repetint melodies del passat. Passen anys, tres, potser en són nou. Ella acompanya el seu fill a deixar flors sobre una tomba estimada. -Vols un caramel, mare?Sé que és insignificant, però la seva dolçor és la que et vull donar enmig de tanta amargor. Paraules que ressonen dels teus llavis que ja no veiem, que sentim en boca d'un nen de l'est. Ella rep una carta adornada amb una simfonia del passat.Llàgrimes anhelant tornar-hi, notes que reviu el cor, vida que es detura en un instant ja perdut. Una bella història dins d'una caixeta amb la partitura, la lliga de la passió i una postal de Budapest al 1947.

Calles i jo penso que ara ploraria. Somrius i totes restem embadalides amb les teves paraules i encara tinc temps d'imaginar-me l'artista que ha ideat aquest món de poesia que ara ens ha evadit de la realitat. Detalls, paraules, somnis, ficcions...I jo penso que ara ploraria.

Venjança o compromís amb la veritat?

Abans d'ahir va sortir a la llum la identitat del fins ara anomenat "garganta profunda". Es diu Mark Felt i es un ex-agent del FBI. Sembla ser que quan Nixon va nomenar un desconegut pel càrrec de president del FBI, Mark Felt va decidí explicar a un periodista del The Washington post una sèria d'escàndols que van tombar a Nixon. Un d'aquests escàndols fou el cas watergate.

A partir d'aquell moment la carrera del periodista Woodward va agafar volada i es va convertir en un periodista de prestigi gràcies a les revelacions, sempre des de l'anonimat públic, de Mark Felt. Woodward i Felt van arribar a un acord per no revel·lar el vertader origen de la font fins després de la mort de Mark Felt. Sorprenentment, les coses no han anat així.

Fa quatre anys, "garganta profunda" va patir una aturada cardíaca que va impulsar-lo a replantejar-se explicar o no la veritat. No volia ser recordat com un traidor. I inicialment va limitar-se a explicar-ho a la familia i als amics. Tots van proposar-li traslladar la revelació a l'opinió pública, principalment per raons econòmiques.

A partir d'aquí s'inicià un procés de despatxos d'editorials i de revistes per tal de vendre l'exclusiva. Ningú va voler arriscar-se a engegar un "boom" fals. Mentrestant Woodward patia pel seu prestigi.

Finalment, la familia de Mark Felt accedí a publicar la noticia al Vanity Fair sense veure ni un dòlar pensant que els plourien ofertes d'editorials per omplir llibres amb la història.The Washington post va confirmar la noticia.

Tres dècades després de les revelacions de "garganta profunda" Felt decideix obrir l'aixeta, potser per diners o potser per l'honor de veure amb els peus a la terra les reaccions dels americans i de mig món. Per la seva part el periodista del post, Woodward, va repetint als mitjans que realment Mark Felt fou una peça més de les seves investigacions i que realment el mèrit va ser seu. Realment els diners poden cambiar la direcció dels fets.

Han passat trenta anys i de nou, s'obre el debat als Estats Units: Mark Felt va ser un heroi o un traidor?I jo plantejo: "Garganta profunda" va existir per venjança o per compromís amb la veritat?